viernes, 15 de febrero de 2013

La Primavera

No em sento orgullós de viure en un país ple de corruptes,
el caràcter mediterrani no és excusa de res,
necessitem un canvi, JA!!!!!
Em treuen de polleguera els polítics
roben, s'espien, trafiquen amb influències, afavoreixen mafiosos per cobrar comissions,
a qui representen?????
Renego d'un president del govern que ens demana que fem factura
mentre els sobres de diner negre corren amb impunitat per casa seva,
i a sobre ens pren per tontos ensenyant-nos la renda,
Quina autoritat moral té aquest senyor?
00000000000000000000000000000000000
Què em dieu de la perversió que fan del llenguatge?
Com és pot parlar de llei de la millora educativa
o de llei de qualitat de la sanitat,
però si no paren de retallar els serveis?.
la manipulació política venç al llenguatge.
Odio els bancs, aquests inductors de salts al buit,
em demanen disculpes per no haver-me explicat que la meva hipoteca té un terra
però no me'l treuen.
Voleu creure que l'altre dia "La Caixa" em demanava 2€ per fer un ingrés per finestreta,
I què em dieu d'aquells banquers que li havien col·locat unes preferents a un malalt d'alzheimer.
És que tot si val?
M'avergonyeix els mèrits que ens atribuïm com a país:
Tenir-la més llarga, dic la via d'AVE, 
i ser campions de futbol,
dos foscos mèrits, amb foscos beneficis, sempre pels mateixos.
No estic a favor de fer fronteres,
sí de superar-les,
No estic a favor d'una globalització que ens faci irrecognoscibles,
sí de les diferències que ens enriqueixen.
Si alguna cosa m'està agradant de tot plegat
és veure que alguna cosa s'està movent,
a veure si arriba la Primavera,
La Primavera Catalana, espanyola, europea, mundial.

viernes, 25 de enero de 2013

NADAL 2012
























Garmin

El garmin indica:

1656 km., un poco más que la distancia que hay entre Barcelona y Amsterdam.
181 hrs., o lo que es lo mismo siete días y medio.
47710 m. de altura, subir al everest casi cinco veces y media.

Esas son mis marcas runners (contabilizadas por el garmin. Los quilómetros sin bateria, los entrenos en cinta o cuando el garmin fue objeto de descuido no estan contemplados) del pasado 2012.

Vistas así, las marcas parecen alguna cosa.

Salud y kms. para todos/as

Gent jove (II)

La segona més que una reflexió és una constatació. M'explico.
Gràcies a les meves feines estic en contacte amb gent que va dels 15/16 anys fins als 25/30 i sóc partícip de com la gran majoria viu un petit-gran drama que no para d'agreujar-se a causa de la situació tan lletja que vivim. 

Els primers, els que encara estudien, estan obligats a rendir al màxim si volen continuar formant-se a la pública un cop s'acabi l'obligatòria, ara com abans els estudis privats s'han convertit en una possibilitat només per aquells que tenen una bona situació soci-econòmica, els que són conscients hi treballen de valent però saben que no tenen res assegurat, els que no ho són auguro que ho tenen molt magre.

El per què  el trobo en com veig que viuen els segons, els més majors, n´hi ha que han estudiat i no aconsegueixen treballar d'allò pel qual estan preparats i n'hi ha que de ben joves van aprendre un ofici, normalment relacionat amb la construcció, molts malviuen fent feines que poc o res tenen de definitives, treballen en la provisionalitat i el que guanyen no dona ni per tenir pis, ni família, ni, el que és pitjor, independència; alguns, no és pot dir afortunats, treballen als negocis familiars perquè d'enginyers industrials o arquitectes ara en sobren però la insatisfacció sempre els està fent ombra.

L'autèntic drama tant per uns com pels altres és que el capitalisme els ha deixat fora de joc, quan els ha necessitat els ha utilitzat i quan no els ha deixat en un marge com si fossin un producte de desfet. Ara pinten bastos per a tots ells/es i les alternatives són limitades: poden anar a treballar a l'estranger, poden parir bones idees i fer-li un dribling a la crisis però molts hauran de viure de les rendes familiars, insatisfets en un món provisional i amb un futur inestable.

lunes, 21 de enero de 2013

Gent jove

Aquesta és la primera de les tres reflexions al voltant de la gent jove.

Em porta a reflexionar sobre les noves tecnologies, concretament sobre els ordinadors i els mòvils, són una gran eina, ens faciliten molt la rutina diària i ens proporcionen tota una sèrie de serveis que abans no teníem, tant deuen ajudar aquests avenços que els fills/es dels investigadors de Silicon Valley estudien sense cap tipus de eina facilitadora, es limiten al paper i llapis i a copiar els exercicis d'una pissarra de guix i esborrador, segons un article que vaig llegir no fa gaire.
A nivell de comunicacions internet ens ha proporcionat tota una sèrie de serveis que abans no teníem i això ens porta al quit del que volia descriure: L'altre dia després de recollir a la meva filla de la piscina on està aprenent a nedar vaig trobar-me a un bon grapat d'alumnes de l'institut que s'havien reunit per "divertir-se", com feia jo quan tenia la seva edat, però el que em va sobtar és que no parlaven entre ells, tots miraven les pantalles dels seus mòbils i s'escrivien, aprofitant que el WI-FI de McDonalds és obert, amb gent que no estava allà. En veure la forma tan extranya de divertir-se vaig pensar que aquests/es joves viuen una vida cada cop més virtual: es relacionen, escolten música, compren o juguen a través d'una pantalla. No sóc un detractor de les noves tecnologies, de fet les utilitzo a diari i veig les seves utilitats, però aquest és, per a mi, un exemple clar de perversió d'internet en general i de les xarxes socials en concret.

La segona

lunes, 14 de enero de 2013

Quadern de Bitàcola

Ara fa dies que no trobo el temps, ni la pau necessària per apropar-me al teclat però el que no s'atura és el reguitzell de pensaments envers a les persones i coses que m'envolten, els vaig emmagatzemant a la memòria, alguns sense digerir, en estat latent, ja els maduraré, molts es perden, que haig de fer?, sóc així. Finalment arriba l'impuls, una necessitat gairebé vital d'alleugerir-me, de descarregar aquests pensaments en un document, com aquest.
Clar que m'agradaria que hi hagués un retorn, un feedback, una discussió, seria fàcil amb les possibilitats que ofereixen les xarxes socials però no estic convençut, no vull fer una difusió general del que escric, no em ve de gust, llavors tot mor en un bloc amb poques visites, una mena de quadern de bitàcola.

viernes, 30 de noviembre de 2012

La meva "muntanya"

El passat dimarts 27 de novembre va ser un dia de pluja intensa, d'aquells dies que als professors d'educació física ens obliga a repensar, per no dir improvisar, les classes. Una partida al joc de matar en un porxo uns, un vídeo a l'aula als altres,... Pel 4rt B, el meu grup, escullí el programa El convidat dedicat al Kilian Jornet. Moltes són les coses d'aquest superhome de la muntanya que m'al·lucinen però en aquesta entrada vull reproduir una part de l'entrevista en la qual li explica a l'Albert Om, el presentador, que a la muntanya sovint li agrada anar sol. Quan l'altre li pregunta el per què, ell contesta que anar amb algú és molt maco perquè les emocions es multipliquen però has d'estar pendent d'aquella persona, en canvi quan hi vas sòl és un moment per trobar-se a un mateix, per escoltar-se, per pensar, per reflexionar sobre la rutina veient-la en perspectiva... 

Dedicar temps a la soledat i el silenci hauria de ser una necessitat bàsica de l'ésser humà, més si cal en  un món on hi ha un excés d'informació capaç de saturar tots els nostres sentits.Trobar la nostra "muntanya" per la que caminar sòls em sembla vital.

viernes, 23 de noviembre de 2012

Satisfaction

Tantas cosas he hecho que siempre dije que no haría... El arrepentimiento no va conmigo pero está claro que el mantener una opinión o tomar una decisión en firme tampoco es lo mío. Estoy con los que no tienen nada claro en está vida, con los que ven toda una escala de grises entre el blanco y el negro, total para la terquedad ya tenemos una inmensa mayoría.

Curioso que comience así la entrada para  reflexionar sobre una cosa que siempre he tenido clara: Tener hijos.
En mi utópico futuro no figuraba ni el matrimonio, ni la compra de una vivienda pero sí tener hijos. Lo quería como el que quiere la independencia que no sabe bien, bien lo que ella va a conllevar, jajajjajaja, (siempre es buen momento para reírnos de nosotros mismos), pero una vez fui padre, fui consciente de todas las renuncias y de todas sus grandezas. 

Podría acabar la entrada diciendo aquello de: "Ahora sé que es querer a alguien más que a mi mismo" y me sobrarían los argumentos pero entonces sería como esos políticos demagógicos que afirman rotundos titulares sustentados sobre enclenques pilares.

Sin extenderme demasiado: Ser padre es una pringada, sin duda, pero es una pringada que sólo estás dispuesto a aguantar por tus hijos. Noches sin dormir las que quieras, momentos de desesperación unos cuantos pero que te abracen con total sentimiento como hace años que ya nadie te abraza es una sensación  tan poderosa como la del paracaidista al saltar del avión; ser un espectador privilegiado de como un bebé se convierte en persona y cada día adquiere más capacidades es un pequeño chute de satisfacción, te hace sentir como el escultor que da forma a su obra.

Ser padres no está muy de moda en una parte de mi generación, una parte culta y deseosa de conseguir grandes retos, un grupo de personas que no desea hipotecar su vida y su tiempo, lo encuentro del todo respetable como respetable es la opción de los que hemos decidido ser padres. 
Yo lo tuve claro sin saber muy bien lo que conllevaría y ahora estoy satisfecho de mi decisión porque afianza mi lugar en el mundo que no es poco en una sociedad tan efímera, tan líquida.

jueves, 15 de noviembre de 2012

Por dónde comenzamos?


100% deacuerdo con el vídeo!!!!!!!, yo que soy una pieza del engranaje no sé por dónde comenzar.