La Primavera

No em sento orgullós de viure en un país ple de corruptes,
el caràcter mediterrani no és excusa de res,
necessitem un canvi, JA!!!!!
Em treuen de polleguera els polítics
roben, s'espien, trafiquen amb influències, afavoreixen mafiosos per cobrar comissions,
a qui representen?????
Renego d'un president del govern que ens demana que fem factura
mentre els sobres de diner negre corren amb impunitat per casa seva,
i a sobre ens pren per tontos ensenyant-nos la renda,
Quina autoritat moral té aquest senyor?
00000000000000000000000000000000000
Què em dieu de la perversió que fan del llenguatge?
Com és pot parlar de llei de la millora educativa
o de llei de qualitat de la sanitat,
però si no paren de retallar els serveis?.
la manipulació política venç al llenguatge.
Odio els bancs, aquests inductors de salts al buit,
em demanen disculpes per no haver-me explicat que la meva hipoteca té un terra
però no me'l treuen.
Voleu creure que l'altre dia "La Caixa" em demanava 2€ per fer un ingrés per finestreta,
I què em dieu d'aquells banquers que li havien col·locat unes preferents a un malalt d'alzheimer.
És que tot si val?
M'avergonyeix els mèrits que ens atribuïm com a país:
Tenir-la més llarga, dic la via d'AVE, 
i ser campions de futbol,
dos foscos mèrits, amb foscos beneficis, sempre pels mateixos.
No estic a favor de fer fronteres,
sí de superar-les,
No estic a favor d'una globalització que ens faci irrecognoscibles,
sí de les diferències que ens enriqueixen.
Si alguna cosa m'està agradant de tot plegat
és veure que alguna cosa s'està movent,
a veure si arriba la Primavera,
La Primavera Catalana, espanyola, europea, mundial.

NADAL 2012

Garmin

El garmin indica:

1656 km., un poco más que la distancia que hay entre Barcelona y Amsterdam.
181 hrs., o lo que es lo mismo siete días y medio.
47710 m. de altura, subir al everest casi cinco veces y media.
Esas son mis marcas runners (contabilizadas por el garmin. Los quilómetros sin bateria, los entrenos en cinta o cuando el garmin fue objeto de descuido no estan contemplados) del pasado 2012.

Vistas así, las marcas parecen alguna cosa.

Salud y kms. para todos/as

Gent jove (II)

La segona més que una reflexió és una constatació. M'explico.

Gràcies a les meves feines estic en contacte amb gent que va dels 15/16 anys fins als 25/30 i sóc partícip de com la gran majoria viu un petit-gran drama que no para d'agreujar-se a causa de la situació tan lletja que vivim. 

Els primers, els que encara estudien, estan obligats a rendir al màxim si volen continuar formant-se a la pública un cop s'acabi l'obligatòria, ara com abans els estudis privats s'han convertit en una possibilitat només per aquells que tenen una bona situació soci-econòmica, els que són conscients hi treballen de valent però saben que no tenen res assegurat, els que no ho són auguro que ho tenen molt magre.

El per què  el trobo en com veig que viuen els segons, els més majors, n´hi ha que han estudiat i no aconsegueixen treballar d'allò pel qual estan preparats i n'hi ha que de ben joves van aprendre un ofici, normalment relacionat amb la construcció, molts malviuen fent feines que poc o res tenen de definitives, treballen en la provisionalitat i el que guanyen no dona ni per tenir pis, ni família, ni, el que és pitjor, independència; alguns, no és pot dir afortunats, treballen als negocis familiars perquè d'enginyers industrials o arquitectes ara en sobren però la insatisfacció sempre els està fent ombra.

L'autèntic drama tant per uns com pels altres és que el capitalisme els ha deixat fora de joc, quan els ha necessitat els ha utilitzat i quan no els ha deixat en un marge com si fossin un producte de desfet. Ara pinten bastos per a tots ells/es i les alternatives són limitades: poden anar a treballar a l'estranger, poden parir bones idees i fer-li un dribling a la crisis però molts hauran de viure de les rendes familiars, insatisfets en un món provisional i amb un futur inestable.

Gent jove

Aquesta és la primera de les tres reflexions al voltant de la gent jove.

Em porta a reflexionar sobre les noves tecnologies, concretament sobre els ordinadors i els mòvils, són una gran eina, ens faciliten molt la rutina diària i ens proporcionen tota una sèrie de serveis que abans no teníem, tant deuen ajudar aquests avenços que els fills/es dels investigadors de Silicon Valley estudien sense cap tipus de eina facilitadora, es limiten al paper i llapis i a copiar els exercicis d'una pissarra de guix i esborrador, segons un article que vaig llegir no fa gaire.
A nivell de comunicacions internet ens ha proporcionat tota una sèrie de serveis que abans no teníem i això ens porta al quit del que volia descriure: L'altre dia després de recollir a la meva filla de la piscina on està aprenent a nedar vaig trobar-me a un bon grapat d'alumnes de l'institut que s'havien reunit per "divertir-se", com feia jo quan tenia la seva edat, però el que em va sobtar és que no parlaven entre ells, tots miraven les pantalles dels seus mòbils i s'escrivien, aprofitant que el WI-FI de McDonalds és obert, amb gent que no estava allà. En veure la forma tan extranya de divertir-se vaig pensar que aquests/es joves viuen una vida cada cop més virtual: es relacionen, escolten música, compren o juguen a través d'una pantalla. No sóc un detractor de les noves tecnologies, de fet les utilitzo a diari i veig les seves utilitats, però aquest és, per a mi, un exemple clar de perversió d'internet en general i de les xarxes socials en concret.

La segona

Quadern de Bitàcola

Ara fa dies que no trobo el temps, ni la pau necessària per apropar-me al teclat però el que no s'atura és el reguitzell de pensaments envers a les persones i coses que m'envolten, els vaig emmagatzemant a la memòria, alguns sense digerir, en estat latent, ja els maduraré, molts es perden, que haig de fer?, sóc així. Finalment arriba l'impuls, una necessitat gairebé vital d'alleugerir-me, de descarregar aquests pensaments en un document, com aquest.
Clar que m'agradaria que hi hagués un retorn, un feedback, una discussió, seria fàcil amb les possibilitats que ofereixen les xarxes socials però no estic convençut, no vull fer una difusió general del que escric, no em ve de gust, llavors tot mor en un bloc amb poques visites, una mena de quadern de bitàcola.

La meva "muntanya"

El passat dimarts 27 de novembre va ser un dia de pluja intensa, d'aquells dies que als professors d'educació física ens obliga a repensar, per no dir improvisar, les classes. Una partida al joc de matar en un porxo uns, un vídeo a l'aula als altres,... Pel 4rt B, el meu grup, escullí el programa El convidat dedicat al Kilian Jornet. Moltes són les coses d'aquest superhome de la muntanya que m'al·lucinen però en aquesta entrada vull reproduir una part de l'entrevista en la qual li explica a l'Albert Om, el presentador, que a la muntanya sovint li agrada anar sol. Quan l'altre li pregunta el per què, ell contesta que anar amb algú és molt maco perquè les emocions es multipliquen però has d'estar pendent d'aquella persona, en canvi quan hi vas sòl és un moment per trobar-se a un mateix, per escoltar-se, per pensar, per reflexionar sobre la rutina veient-la en perspectiva... 

Dedicar temps a la soledat i el silenci hauria de ser una necessitat bàsica de l'ésser humà, més si cal en  un món on hi ha un excés d'informació capaç de saturar tots els nostres sentits.Trobar la nostra "muntanya" per la que caminar sòls em sembla vital.

Satisfaction

Tantas cosas he hecho que siempre dije que no haría... El arrepentimiento no va conmigo pero está claro que el mantener una opinión o tomar una decisión en firme tampoco es lo mío. Estoy con los que no tienen nada claro en está vida, con los que ven toda una escala de grises entre el blanco y el negro, total para la terquedad ya tenemos una inmensa mayoría.

Curioso que comience así la entrada para  reflexionar sobre una cosa que siempre he tenido clara: Tener hijos.

En mi utópico futuro no figuraba ni el matrimonio, ni la compra de una vivienda pero sí tener hijos. Lo quería como el que quiere la independencia que no sabe bien, bien lo que ella va a conllevar, jajajjajaja, (siempre es buen momento para reírnos de nosotros mismos), pero una vez fui padre, fui consciente de todas las renuncias y de todas sus grandezas. 

Podría acabar la entrada diciendo aquello de: "Ahora sé que es querer a alguien más que a mi mismo" y me sobrarían los argumentos pero entonces sería como esos políticos demagógicos que afirman rotundos titulares sustentados sobre enclenques pilares.

Sin extenderme demasiado: Ser padre es una pringada, sin duda, pero es una pringada que sólo estás dispuesto a aguantar por tus hijos. Noches sin dormir las que quieras, momentos de desesperación unos cuantos pero que te abracen con total sentimiento como hace años que ya nadie te abraza es una sensación  tan poderosa como la del paracaidista al saltar del avión; ser un espectador privilegiado de como un bebé se convierte en persona y cada día adquiere más capacidades es un pequeño chute de satisfacción, te hace sentir como el escultor que da forma a su obra.

Ser padres no está muy de moda en una parte de mi generación, una parte culta y deseosa de conseguir grandes retos, un grupo de personas que no desea hipotecar su vida y su tiempo, lo encuentro del todo respetable como respetable es la opción de los que hemos decidido ser padres. 

Yo lo tuve claro sin saber muy bien lo que conllevaría y ahora estoy satisfecho de mi decisión porque afianza mi lugar en el mundo que no es poco en una sociedad tan efímera, tan líquida.

Por dónde comenzamos?

100% deacuerdo con el vídeo!!!!!!!, yo que soy una pieza del engranaje no sé por dónde comenzar.

Avui les cames em fan més mal que ahir

Avui les cames em fan més mal que ahir. M'adono que  les persones que m'envolten no entenen ben bé perquè ho faig. No negaré que hi ha moments que penso en abandonar, em deixar-ho córrer però la satisfacció és tanta i tan immediata. Aquest passat diumenge dia 11 de novembre he lluitat contra mi mateix en una dura prova que no està a l'abast de tothom, ho sé i això em fa sentir estranya i egoistament bé. Sembro esforços, plantejo reptes i recullo la joia de qui sap que es supera; Jo que faig camí muntanya amunt pas a pas i sense precipitar-me, jo he pogut amb la MARATÓ DEL MONTSENY.

Control de natalidad

Junts

Avui reflexionava que per fer vaga no només hem d'estar contrariats, a més s'ha de respirar un ambient de protesta, es a dir, formar part d'un  grup de persones que retroalimentin aquest sentiment de descontent.

M'explico, crec que el sistema que regeix la nostra societat tracta de forma conscient i amb molt d'ímpetu d'atomitzar-nos, de potenciar l'individualisme. Un/a en la seva individualitat dubta de la necessitat de fer les coses i del sentit que tenen, en canvi quan estem en grup la força d'uns es transmet als altres i  els possibles dubtes acaben per esvair-se. En una vaga l'individu té importància en tant que forma part d'un grup que el transcendeix.

Avui a l'assemblea de treballadors del meu institut m'he sentit reafirmat en el meu propòsit de fer vaga però a més he experimentat un sentiment de pertinença a un grup que diu "NO" a com s'estan fent les coses.

Per convenciment, per solidaritat amb aquells/es que no treballen o que no poden fer-la, jo faré vaga i participaré de forma activa en la manifestació i en la seva difusió.

Hay un hueco en medio
Hay un hueco donde nos reunimos
Donde yo termino y tú empiezas

Y lo siento por nosotros
Los dinosaurios vagan la tierra
El cielo se vuelve verde
Donde yo termino y tú empiezas

Estoy en las nubes
Estoy en las nubes
Y no puedo y no puedo
No puedo bajar

Puedo observar pero no tomar partido
Donde yo termino y tú empiezas

Com pocs poden somniar

Impulsiu és un adjectiu que sempre m'ha definit prou bé i que sempre està en pugna o en fràgil equilibri amb l'autocontrol.

Aquest sedàs racional ha aturat experiències que a priori em semblaven necessàries, algunes encara m'ho semblen només que no és el moment de realitzar-les, estic parlant per exemple de viure una temps a l'estranger, passar llargs períodes de temps viatjant pel món, continuar amb els estudis d'humanitats o pertànyer a algun grup amb el que compartir algunes inquietuds que estan latents en mi.

Però d'altra banda m'ha donat la capacitat de persistir en les meves aficions i obligacions, la tenacitat i la constància em defineixen encara més que la impulsivitat i m'han donat la possibilitat de ser un mestre que transmet millor o pitjor els coneixements del seu art però que se sent admirat i estimat per un grup de gent com pocs poden somniar; m'han donat la possibilitat de viatjar pel món fent allò que des de fa cinc anys m'apassiona: Córrer i finalment, m'ajuden a millorar en el desenvolupament de les meves obligacions laborals, gaudir d'elles i guanyar prou diners com per no passar necessitat.
 

Ciutadans actius i responsables

Recordo la celebració per la jubilació de l'Enric Cama com una dia de bona teca i bon beure però sobretot recordo com referint-se a la feina que fèiem amb els i les alumnes del Nicolau Copèrnic, el nostre institut, ens instà a tots els presents a continuar treballant per aconseguir no tant que els nois i noies arribessin a la universitat, que és garantia de res, com perquè esdevinguessin uns ciutadans i ciutadanes actius i responsables. 

 

L'altre dia quan una alumna se'n va apropar per explicar-me que volia canviar d'un grup normalitzat a un d'adaptat argumentant que no era capaç de seguir les explicacions dels professors, que li sabia molt de greu deprendre tant de les ajudes dels companys i que la nota mitjana del seu expedient estava baixant tant que ni a un cicle formatiu podria accedir, em vaig emocionar. Amb el canvi estava disposada a deixar el grup on està plenament integrada, ella, una noia guapa integrant del grup "guai" demanant de forma raonada i molt educadament al seu antic tutor, jo, amb el qual havia tingut alguna enganxada en el seu moment, em va arribar a l'ànima però sobretot vaig veure que la Belén seria, en el futur, una ciutadana activa i responsable, plenament conscient de les seves fortaleses i les seves debilitats.

 

No renuncio a una copa d'un bon ron dominicà

Acabo de mirar la classificació de la II Mitja marató Serralada de Marina i aparec en el lloc quaranta-cinc, no està gens malament si tinc en compte que la meves hores d'entrenament han disminuït en relació a temporades anteriors. Després de cinc anys de córrer ininterrompudament,  cinc anys de no patir lesions importants que m'hagin allunyat de l'asfalt o la muntanya, després de gairebé 100 curses intento que l'entrenament s'adapti al meu ritme de vida i no a l'inrevés.

Ser conscient que podria córrer més i més ràpid em punxa però no tant com per sembrar de més renúncies el camí. 

Des d'un temps cap a aquí he desmitificat una mica les curses, tant és així i només per posar un exemple dir que ara no renuncio a una copa d'un bon ron dominicà el dissabte a la nit abans d'una cursa.

El proper ron me'l prendré a Eivissa que és on tindré la següent cursa.

Running godino.wmv

OPOS 

Acabo de leer el libro de Kilian Jornet. Un extraterrestre que corre por las montañas de medio mundo en verano y las esquia en invierno, tiene la peculariedad que en las dos modalidades no hay otro alienígena que le pueda plantar cara. 

Ha conseguido convertirse en un auténtico ídolo para mi. Más que como escritor, tiene altos y bajos, como amante del deporte y la montaña.

Me ha gustado la parte del libro en la que reflexiona en los motivos que le llevan a calzarse las vambas de correr. Comparto algunos motivos y añado otros:

Es tiempo para encontrarse con uno mismo... y no salir pitando... jajaja... ejem... perdón,

es distancia para alejarse de los problemas y verlos en perspectiva desde la distancia,

es adrenalina antes de una carrera,

y la celebración posterior, si corre el vino la carrera es un éxito,

es emocionarse con la llegada,

es provocar situaciones nuevas, 

es correr de noche hasta la torre del vigia con la única ayuda del frontal,

es correr por las calles de Amsterdam, convivir con una família Saharaui en los campos de refugiados de Tindouf o correr de Francia a Donosti bajo la lluvía pero flotar sobre los ánimos del público más entregado,

es subir y bajar el Pedraforca en dos horas y media lleno de magulladoras,

es afrontar imprevistos,

es correr diez kilómetros con Lia cuando aún tiene un añito,

es sujetar a Eva cuando no puede dar un paso más,

y entrar cogidos de la mano y que me dedique la copa,

es correr bajo la lluvía y el granizo,

volver a subir al Bartolo porque has perdido las llaves del coche,

es huir de las obligaciones, de las putas oposiciones, de la opresión del sistema, dejarlos atrás y encontrarme con la naturaleza que estaba mucho antes que nosotros,

es sentir que te pesan las piernas mientras te tomas unas cervezas viendo una peli...

es un ratito de vida!!!!!

...bueno kilian si te faltan argumentos para un segundo libro ponte en contacto conmigo!!!

No digo lo que digo,
hago lo que no hago,
al revés, al revés, porque
ser valiente no es sólo cuestión de suerte.

A veces no soy yo,
busco un disfraz mejor,
bailando hasta el apagón.
¡Disculpad mi osadía! 

VETUSTA MORLA "VALIENTE"