Gent jove (II)

La segona més que una reflexió és una constatació. M'explico.

Gràcies a les meves feines estic en contacte amb gent que va dels 15/16 anys fins als 25/30 i sóc partícip de com la gran majoria viu un petit-gran drama que no para d'agreujar-se a causa de la situació tan lletja que vivim. 

Els primers, els que encara estudien, estan obligats a rendir al màxim si volen continuar formant-se a la pública un cop s'acabi l'obligatòria, ara com abans els estudis privats s'han convertit en una possibilitat només per aquells que tenen una bona situació soci-econòmica, els que són conscients hi treballen de valent però saben que no tenen res assegurat, els que no ho són auguro que ho tenen molt magre.

El per què  el trobo en com veig que viuen els segons, els més majors, n´hi ha que han estudiat i no aconsegueixen treballar d'allò pel qual estan preparats i n'hi ha que de ben joves van aprendre un ofici, normalment relacionat amb la construcció, molts malviuen fent feines que poc o res tenen de definitives, treballen en la provisionalitat i el que guanyen no dona ni per tenir pis, ni família, ni, el que és pitjor, independència; alguns, no és pot dir afortunats, treballen als negocis familiars perquè d'enginyers industrials o arquitectes ara en sobren però la insatisfacció sempre els està fent ombra.

L'autèntic drama tant per uns com pels altres és que el capitalisme els ha deixat fora de joc, quan els ha necessitat els ha utilitzat i quan no els ha deixat en un marge com si fossin un producte de desfet. Ara pinten bastos per a tots ells/es i les alternatives són limitades: poden anar a treballar a l'estranger, poden parir bones idees i fer-li un dribling a la crisis però molts hauran de viure de les rendes familiars, insatisfets en un món provisional i amb un futur inestable.